La veritat, és que per mi al principi va ser una experiència força dura, sortir davant de totes les meves companyes de la classe i veure com tothom et mira, sona molta impressió però una vegada comences a parlar et surt sol. Em vaig entrebancar algun cop i això va fer que m'oblides per segons del meu poema, per això vaig voler recitar-ho un segon cop, per donar-me a mi una segona oportunitat i poder-me superar; el resultat final, va ser bo.
Escoltar a les altres companyes com recitaven, va ser quelcom que em va cridar l'atenció, perquè veure algú que coneixes i que saps l'esforç que està fent al sortit allà al davant de tothom a recitar la seva poesia, es valora molt i té un to encantador. Potser veure un recital de poemes sem faria pesat, però tenir unes quantes sessions on les teves companyes recitin,em sembla bona idea.Vaig elegir recitar el poema CANÇONETA INCERTA, de Josep Carner, perquè el final del poema em va agradar molt: parla de que quan t'aixeques pel matí, mai sabràs que t'espera en aquell dia.
Després d'acabar de recitar les quinze noies que teníem que recitar el dia 25, vam fer un repassar dels blocs,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada